Poesia i jazz

Amic meu, t'escric per aquí perquè considero que hi ha altres persones que poden beneficiar-se d'aquest parlar amb veu alta.

L'altre dia parlàvem de l'evolució en l'escriptura de la poesia (més com un camí personal que com a cosa objectiva) i va sortir el tema de la rima: sembla com si la poesia hagués de rimar en algun punt, em vas confessar, també a títol íntim.

Com es podia esperar, vaig contrarestar parlant de les possibilitats expressives de la paraula, que no necessàriament s'havia d'encasellar (o més ben dit, encorsetar) en un sonet - per bé que, com saps, per arribar a on sóc ara, he naturalitzat el sonet, la lira i tot allò que tu vulguis. Tu havies previst la meva resposta (em coneixes bé) i vas assentir amb el cap amb un respecte que admiro i et fa proper.

Ara vull explicar-te exactament la meva visió, personalíssima, d'això que faig i que tu en pots dir "vers lliure". En primer lloc, de lliure en té més aviat poc, ja que és el ritme, juntament amb el contingut a vessar de la paraula, el que produïrà l'efecte desitjat (o un efecte, sigui quin sigui):

llisquen els mots

omplint el buit de la copa

migdies d'estiu.

Aquesta és l'estructura del haiku, documentat a partir de finals del segle XV: tres versos lliures amb l'estructura 5-7-5 (segons el còmput català); només estan connectats el primer i el segon, el tercer dona una informació "extra" que contribueix a crear una atmosfera determinada. El que vull dir és que el fet que no rimi en cap cas significa que no tingui una estructura interna, ja que, segons la meva experiència, tot poema en té.

En alguns, podràs trobar la rima assonant enmig del vers perquè faci un coixí fònic i soni millor en pronunciar-ho al teu cap, o un nombre de síl·labes que quedarà harmònic amb el ritme de la resta. No, no tot està calculat, de vegades flueix com una impro o un solo. Aquest és el punt on volia arribar.

Una de les joietes del jazz és, en origen, aquesta possibilitat d'expressar el virtuosisme dels músics ja no amb una ària escrita, com passsaria amb l'òpera, sinó amb una improvització (o semi-impro) que demostri el seu talent en un minut de glòria. Això pot passar a la introducció com enmig de qualsevol cançó. Em diràs que no són potents, aquestes rareses, o que no sonen bé? Jo, com a mínim, les adoro.

Tornem a la poesia. Estaràs d'acord amb mi, ja que ets entès en aquest àmbit, que la poesia és ritme, música silenciada. Les paraules es col·loquen (ja amb una certa naturalitat i desimboltura, després d'anys no cal treure la calculadora) acuradament per expressar, pintar o descriure. Però, de vegades, el que es pretén és enderrocar aquest mur, tallar la soga de la forma per aconseguir altres fins, altres sensacions (l'art, ja sigui paraulat, en forma de música o color, és l'alquimista del sentiment, ja que pot transformar qualsevol cosa).

No és tant que la poeta vulgui mostrar que en sap molt i per això escriu en vers lliure, és més aviat una crida a explorar mons nous, si bé penso secretament (ara ja no) que per arribar a fer un bon vers lliure has de dominar i haver passat per moltes formes anteriorment, aprendre d'elles i perdre'ls la por. Tampoc crec que el músic, en aquell moment, pensi "ara es el meu moment de glòria perquè se'm conegui", només, sinó que va a passar-ho bé, a explorar les seves possibilitats, a trencar amb el que està escrit i que ha de seguir sempre més o menys fil per randa.

Un punt i final, un silenci enmig d'un vers. Una cosa estranya, que no rima. L'escletxa del misteri.

Dona-li una oportunitat i m'ho expliques.

Jèssica Ayala.